Vos diuen res aquests conceptes? Ens bombardegen constantment amb ells. Com si d’una segona època new age es tractés. Crec que hi hauria d’haver una manera senzilla d’explicar-los tots perquè al final uns i altres són cosins germans. Ho intentaré però si no ho aconsegueixo potser és perquè no els entenc suficientment bé. També vos avís abans de començar, això és una interpretació lliure en base a com jo els entenc i visc.
Sofrim perquè no entenem sa vida. Si hi ha sofriment és perquè hi ha ignorància.
Aquesta ignorància és molt extensa i cada una ha de descobrir fins a on arriba sa seva.
Sempre que sofreixes fes-te aquesta pregunta: Què és el que no estic entenent?
Dolor i sofriment no són el mateix, el seu origen és diferent. Es dolor no prové de sa ment i es sofriment sí per tant es dolor és d’una qualitat i duració substancialment diferent.
Sa intenció de sa ment no és causar sofriment, però sa seva constant activitat n’acaba causant.
Per què?
Perquè vol tenir es control de tot el que ens va passant, vol respostes a infinitud de problemes que encara no han passat i crea problemes que només existeixen i existiran dins ella. Tots aquests problemes que crea tenen un nexe d’unió: Sa por. A sa soledat, a sofrir, a sa mort, a no saber, a que pensaran de mi, a ser rebutjat, a no ser suficient... Sa ment crea problemes perquè essencialment té por i se sent constantment amenaçada.
A més de tot això, sa ment té una tendència molt gran a creure que sap el que seria millor i pitjor per a nosaltres. És a dir, decideix si això que està passant o imagina que passarà serà bo o no serà bo per sa nostra vida. Sa realitat és que ni ella, ni ningú sap què és el que serà millor per a nosaltres. Bàsicament perquè el que serà millor per a nosaltres és el que ens està passant en aquest moment i no qualsevol altra cosa que sa nostra ment pugui imaginar o desitjar.
Es sofriment és sa distància que hi ha entre el que està passant i el que sa nostra ment creu que hauria d’estar passant.
Sa vida és tot el que vivim. I tot el que ens passa no és intrínsecament bo ni dolent. Sa vida no entén de judicis. Que neixi una flor no és bo i se cremi un bosc no és dolent. Són coses que passen. Som nosaltres, els humans, que tenim una ment que vol opinar i jutjar tots els aconteixements i comença a posar-li etiquetes a ses situacions com a bones o dolentes respecte a nosaltres i al nostre benestar.
Per tant tenim una ment que creu que sap el que serà millor i pitjor per a nosaltres i comença a jutjar ses diferents coses que ens van passant a sa nostra vida. Sabem que aquestes coses no poden ser jutjades perquè no tenen sa qualitat de ser bones o dolentes. Per tant, aquestes judicis que emet sa nostra ment estaran sempre equivocats i seran sa majoria de vegades problemàtics.
Sa ment se comunica amb nosaltres a través dels pensaments. Tampoc són intrínsecament bons o dolents, simplement són pensaments, apareixen no sabem d’on ni perquè i desapareixen si decidim no fer-lis cas.
Aquests pensaments que constantment ens informen d’events, judicis, opinions o el que sigui estan formats per paraules. És a dir, sa ment se comunica amb nosaltres a través des llenguatge. Si ho analitzam bé, el que fa sa ment és crear un pensament per comunicar-se amb un altra part de sa mateixa ment, una part que denominarem “ego”. Ses paraules ens aporten una manera molt senzilla per saber si esteim a sa ment o a sa consciència. Sempre que hi ha paraules dins es cap, hi ha ment, en canvi sempre que hi ha silenci, hi ha consciència.
Aquests pensaments tenen unes conseqüències. Per què?
Perquè sa teva ment no distingeix si això que estàs pensant està passant a sa vida real o només està sent pensat. Això és molt important.
Aquests pensaments crearan unes emocions, emocions que afectaran a n’es teu estat d’ànim. Depenent de si aquests pensament són jutjats com a negatius per sa ment crearan emocions més tristes i si són jutjats com a positius, crearan emocions alegres. No hi ha unes emocions més bones i d’altres més dolentes, el que passa és que a nosaltres ens agraden més ses alegres que ses tristes.
Sa conclusió de tot això és que es nostre estat d’ànim dependrà en gran part d’uns pensaments que estan jutjant diferents aconteixements de sa vida: reals o imaginaris.
Per tant tenim 2 problemes: Sa nostra ment jutja coses que no són intrínsecament jutjables com a bones o dolentes i a més ho fa compulsivament sense cap criteri sobre si aquest fet és real o imaginari.
Sa meditació ens diu. Aquests pensaments són núvols. Tu ets el cel que hi ha darrera aquests núvols. Tu ets sa consciència que hi ha darrera els pensaments. Si tu et dediques a observar aquests pensaments, com una consciència testimoni (com el cel), i no t’identifiques amb ells (núvols) passaran i desapareixeran. Si et concentres en quelcom estable, per exemple sa respiració podràs observar sa diferència entre el que és estable i permanent (respiració) i el que no (pensaments). Com més amic et fas d’aquesta consciència testimoni (el cel) amb més facilitat podràs ignorar aquests pensaments (núvols).
Sa consciència és nua, està allà, és el que hi ha de permanent en tu. No es tenyeix del color de ses emocions que tu vas tenint (sa teva consciència mai està trista, ni alegre, ni se sent culpable, sa consciència només és) i en teoria, seguirà inclús després de que el teu cos mori (aquí no entraré…). Dins sa consciència no hi ha separació. Això vol dir que sa teva consciència i sa meva consciència no són dues consciències diferentes, són sa mateixa. A n’es nivell de consciència tu i jo som es mateix. Tu, jo i tot el que hi ha dins aquest món. Si tots som un, quan t’enfades amb una altra persona en realitat a un nivell de consciència t’estàs enfadant amb tu mateix i quan perdones a un altra en realitat també t’estàs perdonant a tu. És interessant veure el món així.
Sa finalitat de sa meditació no és que no apareguin pensaments, això seria com demanar-li a un pulmó que no respiri, sa ment crea pensaments i els seguirà creant. S’idea és que cada vegada sigui més fàcil ignorar-los i per tant cada vegada sigui més difícil que t’identifiquis amb ells (si no t’identifiques amb ells no tindran força per crear emocions i per tant, afectar es teu estat d’ànim o crear més pensaments i entrar dins un bucle de pensaments i pensaments sobre un mateix tema).
Sa conclusió de tot l’anterior és aquesta: Tu no ets els teus pensaments, tu ets sa consciència que observa aquests pensaments.
Per què?
Perquè tu ets el que és permanent. Tu ets el cel.
Sa meditació només és una eina com qualsevol altra per ajudar-te a veure això. Si tu ets capaç de no identificar-te amb els teus pensaments, de veure’ls amb distància i ignorar-los a voluntat, no necessites per res aquesta tècnica.
Amb ses tècniques sempre passa el mateix, es perverteixen. Què Buda s’il·luminés meditant amb ses cames en posició de loto davall un arbre de Bodhi, no vol dir que tothom hagi de fer això per arribar on va arribar ell. Medita en sa posició que vulguis, o no meditis, encén 32 encensos i posa mantres hindús cantats per nens orfes de Boddirapha o medita en silenci, fes-ho 33 minuts o 4, ves a un retir de 21 dies o quede’t a ca teva assegut a n’es sofà, tot això no té importància.
Repetesc meditar és una tècnica. A alguna gent li és útil i a d’altra no li serveix per res. S’objectiu de sa tècnica és lo important i aquest és observar es teus pensaments. Si pots aconseguir això amb una altra tècnica o sense cap tècnica també està perfecte. El més important de tot és que t’acompanyi durant tot es dia, tots es dies de s’any. Que tota sa teva vida sigui una meditació perquè en tot moment estàs en observació i en tot moment intentes no identificar-te amb el que xerra es teu cap. Si només medites 20 minuts per contar-li a n’es teus amics que ara medites cada dia i després t’oblides fins l’endemà, poc camí avançarem.
Es passat i es futur només existeixen dins sa teva ment. Tot sempre passa a n’es present. Si tens un record d’un temps anterior a ara, el que hi ha ets tu a n’aquest moment present tinguent pensaments sobre un temps anterior. Agafes records i els portes a n’es teu temps present a través de sa ment.
Es procés funciona així:
Abans d’ahir algú et va insultar i tu per exemple ho vares viure com una humiliació. Imagine’m que el recordes ara, avui mateix. Quan tens aquest record és ara i ara és quan sents a n’es teu cos una sensació de tristesa o potser de ràbia. Sents s’emoció ara mateix, a pesar que aquests fets varen succeir fa dos dies (recorda es teu cos no sap si el que estàs pensant és real o no). Dins sa teva ment crees es temps i dius: “això va passar fa dos dies”. Però al final és ara que ho tornes a viure. Perquè és ara que ho tornes a recordar. Conclusió: Al recordar es passat tornés a dur-lo a n’es present i tornes a reviure uns fets en base a uns records. Aquests records crearan unes emocions I per art de màgia tornaràs a sentir emocions sobre uns fets d’abans d’ahir. Ara no hi havia cap problema estaves tranquil però n’acaba d'aparèixer un perquè has recordat una situació que vares jutjar com a humiliant per a tu.
Això passa amb es passat i també amb es futur. Si imagines una situació que potser passarà d’aquí 3 dies, aquesta situació l’imagines ara i és ara que sents s’emoció que aquest pensament crea, ja sigui trista o alegre. Aquesta situació, tal com tu l’has imaginada, t’assegur que no passarà mai, potser serà semblant o potser no passarà en absolut però igual al teu pensament, segur que no serà. Per tant aquest pensament ha estat en gran part inútil per a tu, el que passa és que aquesta emoció que has viscut imaginant-la ja l’estàs sentint. Si era una situació dolenta, has creat una emoció que t’ha causat sofriment innecessari i si era una situació positiva, has creat una alegria (una emoció positiva) que tendrà un preu. Aquest preu se diu expectativa. Aquesta expectativa sobre sa situació imaginada quan finalment arribi t’haurà de decebre (mai serà com imaginaves, habitualment serà pitjor) i aquesta decepció també te crearà sofriment.
Si es passat no existeix i es futur tampoc, l’únic que hi ha és un etern present. D’aquí s’expressió que està tan de moda: “Has de viure a n’es present”. Es teu cos sempre està a n’es present és inevitable perquè no hi ha altra opció. Es problema és sa teva ment que per sa seva pròpia construcció farà tot el contrari i sempre estarà a n’es futur o a n’es passat.
Tenim un cos que està a n’es present, una consciència que també hi està (aquí no entraré però possiblement podríem entendre que sa consciència està a un lloc o no hi ha ni temps, ni espai) i hi ha una ment que sempre està anant i venint.
Per tant, “has de viure a n’es present” significa has de viure a n’es cos i a sa consciència. Tot el que no sigui viure aquí, tot el que sigui sentir paraules dins es teu cap és viure a sa ment i això és problemàtic per tot el que hem dit abans.
I com se fa per estar a n’es present? Observant el que és permanent en tu. Per exemple sa teva respiració, els teus sentits o sa consciència que està allà observant els teus pensaments. I sobretot, adonant-te cada vegada que NO estàs a n’es present.
Com ho fas per adonar-te que no hi estàs? Observant sa teva ment i el que va fent.
Com aprens a observar sa teva ment? Fent-te molt amic de sa teva consciència testimoni -recordau el cel que observa els núvols- i això ja hem dit com es feia.
Servirà per res tot això que he escrit? No, perquè el més important per a produir un canvi és sa serietat de sa persona que llegeix. I a sa serietat només arribes quan ja estàs totalment fart de viure davall es control de sa seva ment, quan ja no te queda altra sortida que mirar a veure que passa, quan ja t’has cansat de sofrir.
Estàs aquí o no?