#artículo

El amor es una decisión. Reducido a pasión, el amor lleva en sus entrañas la semilla del fracaso. Se extingue nada más consumarse. Sólo la muerte me separará de mi mujer. Nunca lo he dudado. Nos hemos peleado, nos hemos gritado, nos hemos dicho cosas que no deberíamos habernos dicho. Pero por enconadas que fueran esas discusiones, jamás pensamos que nuestra relación estuviera amenazada. Al menos yo nunca lo hice. Al contrario. Aunque no lograra evitarlo, siempre supe que me estaba enfadando estúpida e inútilmente, con el único desenlace posible de tener que desenfadarme después. Nuestros encontronazos estaban condenados a muerte desde el mismo momento en que surgieron. O en realidad desde mucho antes. Desde el día impreciso en que ambos decidimos unir nuestras vidas. Porque lo que vengo a decir en este artículo es básicamente eso: que el amor es una decisión. Una decisión compartida. La concepción actual del amor está atravesada, sin embargo, por una idea radicalmente distinta. Es la noción de la fatalidad, que exalta el enamoramiento provisional y convierte el amor estable en un vínculo conflictivo y esencialmente irrealizable. Lo explica Denis de Rougemont en "El amor y Occidente", un ensayo tan controvertido como deslumbrante. Hemos asumido un concepto del amor que puede compararse a una corriente caudalosa que nos arrastra hasta el precipicio. Una emoción que no puede evitarse y trágicamente condenada a su desaparición. Ese amor reducido a la pasión lleva en sus entrañas las semillas del fracaso: se extingue nada más consumarse. Su única posibilidad de supervivencia es la imposibilidad de realizarse. Su culminación es su agotamiento. Pero de ese callejón sin salida del amor-pasión se puede salir. La clave, dice el escritor suizo, es sustituir la voz pasiva por la activa. Coger las riendas de los sentimientos y transformar la suerte precaria de enamorarse en determinación firme de amar. El amor puede ser lo mejor que nos pase, pero, para que sea así, no basta con desear que ocurra. Hay que decidirlo y actuar en consecuencia. Después de que Cupido haga su trabajo, los enamorados deben hacer el suyo, y eso implica, de entrada, desechar las dudas, empeñarse en querer al otro, pasar del yo al tú, de lo feliz que me haces y me siento a tu lado a lo feliz que intento que tú te sientas al mío. De la pasión, somos víctimas inocentes y gozosas. El amor nos exige autores responsables y sobre todo convencidos de poder hacer con él la mejor obra de nuestras vidas: incluso una obra de arte. Obras son amores, dice el refrán. Siempre lo interpreté como que el cariño se demuestra con acciones. Esto también es verdad, pero creo que admite una segunda lectura. La de que el amor se hace amando, como el camino se hace caminando. La dedicación y el cuidado despliegan el amor tanto como lo revelan. Por eso, además de una decisión, creo que el amor es sobre todo una realización. Al final va a ser cierto, después de todo, que el amor se hace. Y hay que hacerlo en verdad continuamente. Tantas veces como se pueda y con vocación de artista.

#català#biográfico

Edat i saviesa, algunes vegades, van de sa mà. Jo no sé si és es pas de temps o sa vergonya però cada vegada se’m fa més complicat escriure textos a n’aquest, és nostre estimat blog. Així com van passant els mesos cada vegada que me sec a escriure em sent més ridícul. Tenc sa sensació, que sou vosaltres, els que m’hauríeu d’escriure a mi i no a l’inrevés. Cada vegada tenc menys coses a dir. Menys certeses. No ho visc com quelcom dramàtic. Quan rellegesc el que he escrit pens: Que atrevida és s’ignorància. I potser sí, és un poc atrevida, però també pens que si només poguéssim escriure certeses, es silenci seria molt difícil d’aguantar. No estem preparats per un silenci de certeses. Potser necessitam s’atreviment dels ignorants per poder arribar a algun lloc. Així que encara que me costi, seguiré escrivint i m’haureu de perdonar aquest atreviment. Algú ho ha de fer. Si vos hi heu fixat, des del principi, venc repetint ses mateixes quatre coses. No hi ha gaire de nou. Però me pareix important repetir ses mateixes coses una vegada i una altra. A n'aquestes altures ja he entés que tot el que se'm pugui ocorrer, ja se li ha ocorregut a algú altra abans. Escriure és resignar-se a repetir.  Però és important repetir ses coses perquè sa tendència natural és a oblidar-les. Perquè volem oblidar-les. I jo vos xerr de sa vida, des sofriment i de sa mort, una vegada i una altra, perquè sé que no en voleu xerrar. Algú ha de fer aquesta feina i jo la faig encanta’t. El què dius, t’ho dius. El què escric, m’ho escric. Perquè som és primer que s’oblida i som és primer que vol recordar. Oblidar-se i recordar. Anar per envant i després anar per enrere. Dir coses i fer ses contràries. Enganar-nos. Prometre coses que sabem que no complirem.  Creure que sí, però saber que no. Aquestes són ses nostres contradiccions, però les estima’m perquè són nostres. Humans al cap i a la fi. Així som. Dies no ens aguantam ni a nosaltres mateixos i d’altres estima’m sa vida com si l'entenguéssim de bon de veres. Com si sabéssim que ses nostres petites misèries humanes, a n’el fons, no tenen gens d'importància. Som un animal que vol entendre, però que no sap com. Que vol mirar amb atenció el perquè de sa seva existència, però que a la vegada li assusta el que pugui trobar. Que no sap, el que no sap. I que demà, el més segur, és que s’hagi oblidat del que volia ahir perquè sa por sempre guanya a sa curiositat. S’existència, té molt de misteriós. I nosaltres, a n’el fons, tenim por de descobrir què és això que amaga. I està bé que així sigui. Només som humans.

#català

Ell li va dir que tot aniria bé, per descomptat no ho sabia, però li va dir tan convençut que ella ho va voler creure. En Sebastià se va girar i va pujar a sa part de darrere de sa camioneta. La va mirar per darrera vegada amb una mitja rialla mentre encenia un cigarro i a poc a poc sa camioneta va començar a allunyar-se. Ella deia adéu amb llàgrimes a n‘es ulls. Ell només la mirava i fumava. Estava assustat. Era gener de 1937 i partia cap a sa guerra.  Na Catalina se va eixugar ses llàgrimes i va començar a caminar cap a casa seva. En arribar va entrar dins sa cuina i se va trobar sa mare.  –Ja ha partit en Sebastià?–li va demanar. –Sí, ha partit. –Com estava? –Pareixia tranquil. Sa mare se va girar i va seguir fent es dinar. No era una dona que xerrés dels problemes. Es com si al xerrar d’ells els fes reals. Ningú vol problemes reals. Na Catalina va partir cap a sa seva habitació i va tancar sa porta. Tot anirà bé se deia per dins. Tot anirà bé. Tot anirà bé. S’havien de casar, però sa guerra havia ajornat aquests plans. Primer havien de fer es mobles de sa nova casa. En Sebastià era fuster i els faria ell mateix. Encara no havia ni començat. Sense mobles no hi havia casa i sense casa no hi havia boda. Ho sabien els dos. Ara havien d’afegir una altra condicionant: sa guerra.  Na Catalina té trenta anys i es nòvio a sa guerra.  En n’aquell moment, 1937, ella no ho sap encara però viurà fins passats els cent tres anys. Tampoc ho sap encara, però el seu nòvio, en Sebastià, tornarà de sa guerra a punt per continuar on ho havien deixat. Farà es mobles, acabarà sa casa i se casaran. Quan ella tingui prop de trenta-cinc anys tendran un primer i únic fill i li diran Sebastià. Viuran un matrimoni feliç i una bona vida. Hi seran a temps de tot.  A l’any 1937 ella no en sap res de tot això. Ella té dubtes i pors. Sobretot pors. Sa guerra és sa guerra. Incertesa, mort. Ho dic pel que he vist a ses pel·lícules o he llegit en llibres. Jo de guerra, no en sé res. Absolutament res. De guerra només en saben els que les han viscudes. Es meu padrí en sap de guerra, sa meva padrina també.  No sé per què vos he contat aquesta història. Ah sí! Ja m’enrecord. Jo vos volia xerrar des sofriment, des problemes, des maldecaps que duim a damunt. Tenc s’impressió que s’ésser humà li ha agafat plaer a n’això de carregar algun maldecap.  Com si tinguessin espai per a deu unitats de problemes. A èpoques on tens problemes amb sa parella aquesta ocuparà sis unitats, un amic amb qui t’has barallat dues i ses altres dues perquè vas curt de diners. A altres èpoques aquestes unitats es distribuiran diferents i si per exemple passa quelcom molt greu, com una malaltia o una guerra, aquesta causa representarà ella tota sola ses deu unitats de preocupació de sa teva vida.  Això ho dic, per què a vegades no tenim problemes per deu unitats. I el que feim és: o bé cream problemes nous o convertim problemes petits en problemes més grans que ens ocupin més espai. No sé perquè ho feim. És molt trist haver de complicar-nos s’existència, una existència que sabem finita, en deu unitats constants de problemes. Crec que seria interessant començar a posar atenció en tot això. Intentar trobar sa mida real dels assumptes que ens anam trobant al llarg de sa vida. Convertir-nos en bons mesuradors dels nostres propis problemes. Si és un gran problema que ocupi un gran lloc, si és un petit problema que ocupi un lloc petit. També pot ser interessant començar a observar quin plaer és aquest que trobam al sofriment, a sa recerca d’atenció, al victimisme. Perquè omplim ses deu unitats de problemes quan només en tenim per sis o per quatre.  _______ Ara, dies després d’haver escrit aquesta història, la repassava i pensava a veure com la podria acabar. Sa veritat és que crec que el que he escrit és una obvietat i que pugui ser veritat o que tots ho sapiguem no suposarà cap canvi a qui la llegeixi. És a dir, tu i jo sabem que llegir-la no t’ha aportat res, que en deu minuts no t’enrecordaràs d’ella. Possiblement haver-la escrit tampoc m’ho hagi aportat a mi. Produir canvis és significativament més complex del que pareix a simple vista. Jo et dic: “Hem d’intentar trobar sa mida real dels assumptes que ens anam trobant al llarg de sa vida” però, ho farem a n’això? És possible? En sabrem? Ho veurem?  Que va! No sé com fer-ho per escriure quelcom que alleugereixi una mica es nostre caminar per sa vida.  Per altra banda, a vegades succeeixen miracles, a vegades entenem coses i tot resulta més lleuger, però crec que aquests miracles tenen molt més d’atzarós que d’intencional. Estem molt més en mans de sa vida del que podem arribar a imaginar. A vegades pens que nosaltres som sa vida mateixa defensant-se, sorprenent-se, descobrint-se moment a moment. Els canvis se produeixen a sa vida i nosaltres en som els afectats com a part d’ella. En cap moment, depenen de nosaltres. Jo havia d’escriure aquest text, tu l’havies de llegir. Això volia sa vida i això ha succeït. Res depèn de nosaltres, ni del que ha passat, ni del que passarà.  Si sempre carregues deu unitats de problemes, carrega’ls. Això és el que vol sa vida.

#català#relato

23 de gener. Quatre tocades del matí, ulls ben oberts. Na Mar se gira i encén es llum de sa tauleta, s’incorpora i se seu a n’es cantó des llit mirant a terra. Segons després s’aixeca i se vesteix. Abans de sortir de s’habitació mira en Carlos, que dorm donant-li s’esquena. Pensa en com són de diferents els seus ritmes i després surt des dormitori. Se mira a n’es mirall de s’entrada: malles negres, jaqueta negre i gorra negra. Vaig vestida de lladre, pensa. Surt a fora i comença a caminar carrer amunt. No hi ha una ànima. El que està fent és il·legal i ho sap, per això camina amb mil ulls.  Estem a l’any 2023 i sa gent no pot estar a n’es carrer entre les deu des vespre i les sis del matí. Sa pandèmia mundial de la Covid pareix que no ha fet cas de ses nombroses vacunes que han sortit a n’es carrer. Sa mutació des virus és més ràpida que s’avanç científic i seguim endavant i enrere depenent del nombre de casos. Na Mar abans caminava per ses principals avingudes de sa ciutat però ja fa mesos que només trepitja els carrerons des centre evitant es temuts cotxes COVID. Aquests vehicles varen aparèixer a principis de 2022. Es govern va concloure que amb es pas de temps ses mesures que imposaven cada vegada tenien menys eficàcia, els diferents cossos policials estaven sobrepassats i no podien atendre tants d’incompliments. Darrere aquest argument va aparèixer un nou cos de seguretat: “sa policia ciutadana”. Que no us engani el nom, era una policia cruenta. En pocs mesos ja eren temuts per tota sa ciutadania. Ses ordres de dalt eren clares: no demanar explicacions i no acceptar excuses. Sa conversa amb ells era sempre innecessària. Pareixien màquines, perfectes en execució i lliures de tota emoció. Els creuaven de pobles perquè no tinguessin lligams amb cap ciutadà, per tant a Manacor tots eren de Palma i voltants i a Palma tots eren de sa part forana. Se deia que a s’entrenament els havien inoculat un químic per inhibir s’empatia amb so ciutadà, que si els miraves a n’es ulls podies arribar a destriar quelcom d’estrany a n’aquella persona. Encara que això, només eren rumors. Na Mar seguia caminant. Ja havia creuat es carrer Barracar quan va veure un llum sospitós a n’es carrer perpendicular on estava. Es va aturar a l’instant, un poc abans d’arribar a n’es cap de cantó i va ficar-se a dins un portal. Es cor se li va començar a accelerar. Es llum s’anava acostant on ella era, com més a prop estava més clarament se veia que era un llum groc de cotxe Covid. –Merda– va pensar.  Es va quedar immòbil amb els ulls oberts. Es cotxe va returar a s’encreuament. Na Mar no respirava, però havia recuperat sa serenor; estava preparada per fer el que fos necessari per a què no l’agafassin. Es cotxe no va acabar d’aturar-se i va seguir. Va tornar a respirar i a poc a poc va sortir de dins es portal. Va fer un repàs de ses conseqüències que tindria si l’agafaven. Això seria una infracció de grau quatre: incompliment des toc de queda. Publicarien a ses xarxes socials sa seva foto, nom i llinatges i s’empresa on treballava per tal d’alertar a sa resta de sa població. L’agafarien i se l’endurien cap a sa quarantena obligatòria que li imposarien durant deu dies a unes instal·lacions que havien habilitat a s’antiga residència de sa tercera edat. Feia temps que ses quarantenes no es podien passar a casa; eren massa fàcils d’incomplir. No estaria formalment detinguda, però a efectes pràctics era un règim administratiu on et trobaves indefens. Ses mesures s’havien estipulat de tal forma que imposaven una mesura de privació de llibertat davall el paraigües d’una mesura sanitària i per tant, no tenies dret a l’habeas corpus. Per mantenir ses formes podies presentar un recurs davant sa pròpia administració que t’havia imposat sa mesura, però fins el dia que resolien (quasi sempre desfavorablement) no podies fer res. Quan això succeïa, feia temps que havia acabat es confinament obligatori i tornaves a ser “lliure”. A part d’aquestes dues mesures: una d’escarni públic i una altra de privació de llibertat, també hi havia una multa dinerària i una pèrdua de punts a n’es nou carnet “Ciutadà responsable”. Aquest carnet el necessitaves per accedir a qualsevol activitat lúdica, cultural, esportiva i sobretot per accedir a una feina. Havien començat demanant un carnet amb un mínim de vuit punts, però els darrers mesos era quasi impossible aconseguir una feina si no presentaves un carnet impecable amb tots els deu punts. Si agafaven na Mar perdria quatre punts que tardaria mesos (et regalen un punt al mes si no tens cap nou incident) en tornar a recuperar.  Va creuar es cap de cantó de carrer des Sol i va seguir caminant cap a n’es centre.  No feia dos minuts d’aquest incident quan va sentir un renou de motor que accelerava tot seguit d’unes rodes de cotxe que xisclaven. Eren ells i l’havien vista. Aquesta vegada venien amb els llums apagats.  –Merda! Com pot ser? Fa mesos que no duc es mòbil a damunt quan surt al matí, pensava per dins (se deia que sa Policia ciutadana controlava els moviments de sa gent a través de s’app Covid que venia instal·lada per defecte a tots els mòbils). En menys d’una dècima de segon va partir a córrer carrer amunt. Va girar en direcció contrària a n’es tràfic a n’es primer encreuament que va trobar. Cada vegada els tenia més a prop. Girava a dreta i esquerra a cada carreró que trobava com si fos una llebre que escapa d’un ca. Es cor estava a punt de sortir-li per sa boca. Tres cases més endavant d’on estava va veure un mur de marès.  –Aquesta és sa meva– va pensar. Es cotxe Covid encara no havia entrat dins aquell carrer i no la veurien botar. Va pujar es mur d’un bot i se va tirar sense saber que hi hauria darrere. Va caure damunt unes mates i va rodolar de qualsevol manera fins que se va aturar devora uns cartons. Se va quedar paralitzada. Respirava amb desesperació com si tot s’aire del món no li bastés per omplir els seus dos pulmons. Tot d’una va sentir passar es cotxe Covid. No es va bategar. Es cotxe va passar un parell de vegades més per aquell carrer. L’estaven cercant, però no pareixia que tenguessin molta idea d’on podia ser. Va començar a recuperar sa calma i a respirar amb normalitat. El pitjor havia passat. D’aquí poc serien les sis i sa gent començaria a sortir a n’es carrer.   Passades les set del matí va sortir de s’amagatall i va tornar caminant cap a casa seva.  Quan va entrar va veure en Carlos que ja s’havia aixecat i estava bevent es cafè a sa cuina.  –¿Dónde estabas Mar? Estaba preocupado. ¿Qué ha pasado? Na Mar li va contar tot. –Es que no lo entiendo Mar, no entiendo por qué tienes que salir a caminar cada mañana si sabes que está prohibido. ¿Te crees por encima de la ley?  –Otra vez Carlos, ¡coño! ¿Otra vez te lo tengo que explicar? –Joder Mar, es que no lo entiendo. Mira lo que ha pasado hoy. –Lo sé Carlos, te crees que no lo sé. ¿Qué culpa tengo yo que mis ritmos sean estos? ¿Acaso crees que el toque de queda es para evitar paseos de gente sola a las cinco de la mañana que no puede dormir? Esta norma es para evitar fiestas, no paseos. No pienso cumplirla. A las cinco no puedo salir, pero a las diez de la mañana que hay mucha más gente sí podría, ¿no?, vaya gilipollez. A n’en Carlos no li cabia dins es cap que això fos tan important. Li havia regalat una bici estàtica perquè fes exercici a casa seva al matí, pensant que així deixaria de sortir, però no havia funcionat. Na Mar sortia igualment, s’ànsia de llibertat era més gran que sa por a ses conseqüències de s’incompliment. Aquell passeig matinal, encara que fos amb mil ulls i molt risc la feia sentir que encara era sa propietària des seu destí; que per moltes restriccions que li posessin ella encara era una persona que podia decidir incomplir-les i assumir ses conseqüències que aquest incompliment suposava. Això per ella ho era tot. En Carlos li deia que ses mesures eren per salut pública no per caprici.  –¡Se muere gente Mar! –Lo sé Carlos, pero te aseguro que no es por mis paseos matinales. Davant cada argument racional de’n Carlos i havia un contraargument emocional de na Mar. Funcionaven amb codis molt diferents. I així i tot o més ben dit, gràcies a n’això, a n’el fons s’entenien i se descobrien dia a dia a través de sa mirada de s’altra. –Mar, joder, ponte la mascarilla por lo menos. –A las cuatro y media de la mañana no hay nadie en la calle Carlos, para que coño me voy a poner la mascarilla. –¡Coño, coño, coño, todo el tiempo coño! Te pones imposible, contigo no se puede hablar! – va agafar es seu cafè i se’n va anar cap a sa sala d’estar. Na Mar a dies li partia a darrere i a dies partia cap a sa dutxa. Aquesta discussió, sa mateixa o molt semblant, la tenien un o dos pics per mes. I així ho feien venir bé. Discutien tranquils. Per què a n’el fons, només discuteixen tranquil·les aquelles persones que saben que per damunt de ses seves diferències hi ha un amor que ho pot sostenir. Quan ses dues persones saben que a ses discussions s’amor no està en joc, allà és quan se senten lliures per expressar el que realment senten.  I qui té raó? Na Mar o en Carlos? Ses autoritats que posen normes o es ciutadans que les incompleixen?  I què és tenir raó?  No és quelcom molt semblant a envair s’altra? 24 de gener. Quatre tretze del matí. Ulls ben oberts. Com cada dia.

#diálogo#català#muerte

En Joan va entrar dins sa casa i després de saludar sa padrina va sortir cap a fora. És padrí estava assegut a un balancí. El va mirar d’enfora. En lloc d’avançar amb decisió cap a ell, es va quedar aturat, observant-lo. De sobte, allà aturat, va veure que es seu padrí no era tan jove com abans, va entendre que algun dia ja no el tendria aquí, amb ell. Va sentir que és temps que els quedava junts era finit, que acabaria i que s’havia de preparar per aquest dia. D’aquest encís el va treure sa padrina. ––Què fas Joan aquí aturat?  És padrí els va sentir i és va girar. Els va veure als dos i al mateix moment, una rialla es va dibuixar a sa seva cara. En Joan es va acostar una mica enterbolit pel que acabava de viure i li va fer dos besos. ––Hola padrí! Com estàs? ––Molt bé Joan, seu aquí ––assenyalant-li un balancí perquè l’acostés––. Ara mirava aquelles oliveres d’aquí davant, no sé si enguany menjarem olives trencades. No quedarà una oliva sense picar amb tants d’ocells, però què hem de fer Joan? ––Res padrí, deixar que mengin… tothom ha de viure! ––Sí, tens raó… ––Què me contes de bo? ––Poca cosa, padrí...–– es va aturar uns segons pensant cap a on volia continuar––. Has vist a quin preu van ses garroves enguany? Tothom està desesperat cercant garrovers… ––Sí, he sentit cosa, no hi ha temps que no torni...–– després de xerrar va tornar a mirar ses oliveres. ––Idò sí…–– va afegir en Joan també amb poques ganes de seguir sa conversa per on estava anant. És padrí intuïa que aquell al·lot xerrava de garroves com podria haver xerrat de sa calor a n’és mes d’agost. Converses supèrflues, per a moments superflus. Sa seva no era una relació d’aquest tipus i tots dos ho sabien. Per què em deu xerrar de garroves? Pensava és padrí. Es varen quedar en silenci.  En Joan sabia que a n’és padrí no li interessaven massa ses garroves, però que li havia de dir? Què tenia por que morís? Què acabava de descobrir sa seva mortalitat? Què, amb quasi vint putes anys, ara ho acabava d’entendre? Finalment, perdut enmig d’aquell silenci, va entendre que sí, que li hauria de dir el que acabava de sentir. ––Padrí, just ara, quan he entrat a n’és porxo i t’he vist m’ha passat–– sa veu li tremolava–– és com si m’hagués entravessat un llamp, PAM! I just a n’aquell moment he entès que un dia no tan llunyà, tu ja no hi seràs aquí. Jo vendré, entraré a n’és porxo com he fet avui i tu ja no hi seràs a n’aquest balancí. Tu i jo ja no podrem xerrar més padrí. En Joan ho va dir amb sos ulls plens de llàgrimes. Espantat per s’impotència que sentia davant el que era inevitable. Mentre davant seu, és padrí, l’observava amb sa mirada més dolça que hom pot imaginar.  ––Sí que moriré Joan. Així serà. A mi també em romp és cor pensar que no podré xerrar més amb tu. En Joan es va acostar a n’és padrí i es varen abraçar, plorant silenciosament. Varen estar així, sense amollar-se, més d’una eternitat. Tement sa mort, sa llunyania, és silenci.  Finalment, es varen separar i en Joan va tornar al seu balancí. S’eixugaren ses llàgrimes, en Joan amb es jersei i es padrí amb un mocador i es varen tornar a mirar, més alleugerits, més tranquils. Es padrí va començar a xerrar. ––Moriré Joan i no et diré que no hi pensi perquè et mentiria. I quan mori et farà mal, et causarà molt dolor i sofriment. Ses pèrdues fan molt de mal. Encara que jo et digui que he viscut una bona vida, que sa meva, sa que m’ha tocat viure, ha estat una vida molt ben empleada, no canviarà res. No puc ajudar-te gaire amb això Joan...––Just quan acabava de dir aquestes paraules, varen tornar a omplir-se-li els ulls de llàgrimes davant s’impotència que sentia amb el que acabava d’expressar i es va tornar a eixugar és ulls amb es mocador que duia dins sa màniga. En Joan no deia res, el mirava amb una mitja rialla de després de plorar, una mitja rialla d’assentiment davant sa vida, davant el que és més gran que nosaltres. ––L’únic que et puc dir Joan, és que sa tristesa, és dolor i és sofriment formen part de sa vida així com s’alegria, s’excitació i sa felicitat. No podem viure només el que ens agrada. Viure ho inclou tot, tant s’acostament com sa pèrdua. ––I què puc fer padrí amb el que no m'agrada? ––Entrega-t’hi per complet.

#català#diálogo

– Què passa Joan? No dius res avui. – No ho sé Padrí. Fa uns dies que estic trist o enfadat o ses dues coses a la vegada. És que... – Atura un moment. No segueixis. Avui provarem una cosa, no me contis perquè estàs trist i enfadat. No me diguis quina és sa causa des teu sofriment. No és tan important. Avui serà un cosa i demà serà una altra. El que és important és que sofreixes.  – Però sense saber és motiu des meu sofriment com pots ajudar-me. – Rei meu, jo no puc ajudar-te amb motiu, ni sense. – Idò padrí? Té volia contar que no estic bé per trobar consol, que m’escoltis i me donis consell. – Sí, t’entenc, però si jo faig això que tu vols, avui sortiràs d’aquí sentint-te una mica millor o inclús molt millor. Però d’aquí tres dies serà un amic que té farà això o allò, o serà es teu “mestre”, un polític o qualsevol altra i tornaràs a estar igual. Tornaràs a venir trist o enfadat o ses dues coses a la vegada. – Què me proposes Padrí? – Avui no mirarem sa causa des teu sofriment, mirarem es subjecte d’aquest sofriment, és a dir, tu. Jo té propòs que te demanis aquesta pregunta: Qui és que està sofrint? Fet sa pregunta a tu mateix. Qui sofreix? – Jo sofresc. – Qui o què és “jo”? – Jo som jo, en Joan. – Aquesta pregunta no se pot respondre tan ràpidament. Hi ha gent que se pot passar tota una vida demanant-se aquesta mateixa pregunta i no trobar sa resposta. Tu no ets en Joan perquè si te canviessis es nom no deixaries de ser tu. – Bé idò som aquest cos que tens a davant que conté un intel·lecte que té pensaments i també conté una identitat amb records, somnis, emocions. Una identitat amb consciència d’ella mateixa.  (Això no és el que va dir en Joan aquell migdia, ell va seguir dient que era en Joan, que era és fill de n’Antònia i en Pep i després va començar a dir quan havia nascut i totes ses coses que tenia. Se sentia “ell” a partir de sa relació amb els altres. Familiars, amics i també els objectes dels quals tenia possessió conformaven sa seva identitat. Però suposarem que va dir això que he escrit amb un propòsit didàctic. Aquesta seria una bona resposta i potser, si li hagués demanat uns anys després, seria sa resposta que hagués donat). – Ara podem començar a xerrar. És a dir, aquesta identitat, aquest intel·lecte que està dins un cos, aquesta consciència de tu mateix, això és el que penses que ets. Per tant si penses que ets això, aquí és on situaríem es teu sofriment. Tu ets aquesta identitat que sofreix. – Exacte. – Doncs, clar, ara ho entenc tot! Si tu te penses que ets això que m’acabes de dir que ets, és ben normal que sofreixis. Es padrí va començar a riure. Era un riure que sortia de ses profunditats més atàviques de sa seva ànima. A pesar que xerraven de sofriment i que veia molt clarament tot el que li esperava al seu nét, reia. Reia perquè estava a un lloc, a un moment de sa seva vida, on comences a veure amb claredat, inclús experimentar físicament, que no és necessari prendre-se sa vida tan seriosament. Que tota sa vida és més joc que història, més comèdia que drama, més pel·lícula que realitat. Ara que s’acostava sa seva mort, a sa tardor de sa vida, començava a entendre-la de bon de veres. I amb s’enteniment venien també ses rialles. Inclús quan veia que el seu nét no s’enterava de res i que encara que ell s’esforcés molt, i ho feia, seria difícil escurçar-li massa dies d’aprenentatge. Al final, ell havia tardat més de setanta anys per començar-ho a entendre, no podia demanar miracles a un al·lot de vint anys. – Padrí! no t’en riguis de jo! Què és el que has entès? Per què sofresc? – Tu Joan sofreixes perquè t’has pres seriosament a tu mateix. T’has cregut que eres el que no ets. I això que t’has cregut que ets, és una cosa molt petita que té molta por, que se sent molt culpable, que sempre està a sa defensiva, que se pensa que ses coses han d’anar d’una determinada manera i que si no hi van s’enfada amb el món. Que s’ofèn per tot i que se pren ses coses personalment, que sempre se sent atacat. T’has cregut que ets es teu “ego”, rei meu.  – Però jo sofresc! – No, tu no sofreixes, dins teu hi ha sofriment, que és molt diferent. Tu pots posar distància entre tu i sa teva identitat que sofreix. Tu pots observar-la. Ara te torn a demanar, qui ets tu? – No ho sé Padrí. Es padrí va fer una pausa. Sabia que era una pregunta que havia de contestar per ell mateix, no podia dir-li. O ho veus o no ho veus i si no ho veus ho has d’acabar veient per tu mateix. Quasi res del que li estava dient ara mateix li serviria a n’en Joan a curt termini, es padrí ho sabia. Aquestes paraules tenen vida pròpia i despertarien a n’es moment que sa vida considerés. Encara era massa prest. Ara les entenia intel·lectualment però fins que no pogués experimentar-les, fins que no fossin part d’ell, és com si no els hi hagués traspassat. Finalment, en Joan va aixecar es cap convençut amb espires d’emoció als ulls i aixecant sa veu li va contestar: – Som allò que pot veure com hi ha sofriment a dins jo! – Uep! Ara ens hi començam a acostar. No vull dir que aquesta sigui sa resposta correcta, arribar a sa resposta vertadera és una mica més complicat però és un bon començament. Ara pots separar-te una mica des sofriment, pots no identificar-te amb ell i a n’aquesta distància poden començar a passar coses. Dins teu hi ha sofriment però no ets tu qui sofreix. Tu no ets això que te penses que ets.  – Idò qui som padrí? – Això ho has de descobrir tu. Però quede’t amb això: tu no pots sofrir i si estàs sofrint és que t’has identificat amb quelcom que no ets.  – Tot això serveix padrí? Canviarà ses coses? Me farà sentir millor?  – M’ho hauràs de dir tu. És major obstacle que tenim per arribar a descobrir-ho és sa darrera pregunta que m’has fet. – Per què? – Perquè aquest voler sentir-te millor és sa teva ment que vol fugir des sofriment. Que pensa, cerca i imagina mil maneres d’escapar. Però no entén que ella mai podrà solucionar-ho i si ho soluciona avui haurà creat un problema per demà què requerirà una nova solució. És una història que no acaba mai. – Idò com ho podem solucionar? – Entenent sa veritat, destriant el que és veritat del que és mentida. És mentida que tu sofreixis. Aquesta és sa primera mentida que has d’investigar. Segona, tu no ets es teu sofriment. I a poc a poc, aniràs desfent s’embull. Però has de saber una cosa Joan, aquestes preguntes només les podràs respondre tu.  – Tu no m’ajudaràs Padrí? – T’ajudaré a veure que no puc ajudar-te, que tots esteim sols a n’aquesta recerca. Així ja guanyaràs molt de temps, perquè així no perdràs temps cercant sa resposta on no és.  – On no és Padrí?  – A fora. Es padrí el va mirar amb una mitja rialla. Acotant és cap per poder mirar-lo per sobre de ses ulleres que tenia un poc caigudes. En Joan va riure amb complicitat. Ja no eren tan joves com abans, ni un, ni s’altra. Quasi seixanta anys els separaven. Tota una vida. Es padrí sentia aquest traspàs d’experiència com sa culminació de sa seva existència, es nét no sabia res de tot això, no ho vivia com res tan important. Li agradava escoltar és seu padrí i l’escoltava amb passió. El que no sabia encara, era s’importància que tindrien per a ell totes aquestes converses. A vegades, només una de ses dues parts que xerra ho entén, però tanmateix no pot dir-li a s’altra, en aquell moment, no està preparada per entendre-ho.  I així seguiren, xerrant i conversant un dimecres de cada setmana, quan en Joan anava a dinar a ca’s padrí. Un dinar que tenia més de litúrgic i de totèmic que tots els rituals amb encens, espelmes i budes de ceràmica als que, anys més tard, en Joan se faria un habitual. Un ritual on a poc a poc, conversa a conversa, es padrí s’acomiadavada de sa vida i li traspassava al seu nét, el que havia après d’ella.

#català #confinament

Avui volia fer dues reflexions sobre el que està passant, sobre aquests temps tan estranys que ens ha tocat viure. Veurem com envellirà aquest article. Com s'aniran desenvolupant els aconteixement però el que ara pens és: <rough-notation showOnLoad type="circle" color="red" strokeWidth= "1" animationDuration = "700" ><span>Per una banda:</span></rough-notation>  No ho sé. No sé si això que està passant és bo o és dolent. No sé si quan acabi sa quarantena hauré perdut sa feina o no. O si perdre aquesta feina serà bo o dolent. No sé quan acabarà aquest confinament. Què acabi en dues setmanes és bo i que acabi en dos mesos és dolent? Patir aquesta malaltia o inclús si morir-se d’ella és bo o és dolent? No ho sé, no sé res.  Davant tota aquesta ignorància sa ment pensa hipòtesis, jutja aquestes hipòtesis, imagina escenaris intentant controlar una situació que no pot ser controlada. Mira tots es telenotícies i xerra amb tothom d’aquest mateix tema, pensant que amb més informació apareixeran més i millors pensaments i així potser, podrà entendre el que passa o controlar el que passarà. Com que fracassa una vegada i una altra darrere aquesta il·lusió de control, apareix sa “por”. Por de què passarà, de no saber, de perdre el que tenc, en general por de tot el que és desconegut. S’emoció “por” crea més pensaments que a la vegada creen més por. Aquest cercle viciós és mentalment problemàtic i no ajuda al nostre sistema immunològic.  Com sortir-ne?  Propòs observar aquesta ignorància. No com quelcom perillós sinó com quelcom a experimentar, quelcom nou, amb curiositat.  Com som jo, no sabent. Com visc sa meva vida sense s’il·lusió de pensar que tenc sa situació controlada. Potser dins aquesta ignorància hi ha un univers de possibilitats. Explorem-les moment a moment. Ara estic bé o no? Estic trist o alegre? Sent por a perdre sa feina? M’agrada estar tancat dins ca meva? Què faré quan acabi tot això? Me deix travessar per totes aquestes preguntes, per tota aquesta ignorància, per tot aquest buit i seguesc allà. Estic allà, surti el que surti. Sense cercar cap resposta. Ho observ. I si acceptam que no sabem res? I si no intentam controlar aquest “no saber”? I si quan ens hi rendim trobam quelcom semblant a tranquil·litat? No seria preciós aquest descobriment? Som ignorant, no sé res de sa vida, no sé on me durà, no sé per què està passant tot això però deix de barallar-me amb quelcom immensament més gran que jo. I allà, dins aquella rendició, descans. <rough-notation showOnLoad type="circle" color="red" strokeWidth= "1" animationDuration = "700" ><span>Per altra banda:</span></rough-notation>  Aquests dies ens encanta fer plans, imaginar un futur on farem mil coses. “Ja veureu quan acabi sa quarantena”, faré tantes coses... I a més, valoraré de bon de veres aquestes coses, no com abans que les feia sense valorar-les, donant-les per suposades.  “Ja veureu quan acabi sa quarantena” com a mantra. Aquest pensament ens fa sentir alegres perquè ens sentim bé imaginant una alegria futura. Pot ser interessant analitzar aquest mecanisme mental. Aquest pensament imagina un futur on feim o vivim quelcom que sa nostra ment considera que ens donarà felicitat. Per aconseguir saber què és el que ens farà sentir bé, sa ment agafa s’arxiu de ses nostres experiències passades que ens han fet sentir feliç i decideix triar-ne una i copiar-la. En lloc de recordar-la, la projecta a un temps futur on nosaltres la farem i ens sentirem feliços. Imagina’m aquesta situació i sentim quelcom semblant a felicitat. Aquest mecanisme té 2 problemes:  Primer: Aquest pensament no té res semblant a realitat. No sabem si això passarà, no sabem si quan passi això ens farà sentir bé i tampoc sabem si sa nostra felicitat futura tendrà res a veure amb sa nostra felicitat passada.  Segon: I més important, aquest pensament ens allunya d’es moment present on estam. Ens allunya de s’únic lloc on podem trobar sa vertadera pau. A s’únic moment que existeix; aquest on estàs ara. Sé que és complicat. Ho sé. Però aquests dies, vos convid a observar tots aquests mecanismes. Observem quina és sa dansa que ballen es nostres pensaments dins sa nostra ment. Quan apareixen, cap a on ens duen, com ens hi aferram, quines emocions ens desperten i com ens fan sentir aquestes emocions. Què observis sa teva pròpia dansa. I que l’observis amb una rialla a sa boca. Què te’n riguis de com te poses nerviós per això o per allò, com t’ofens, com t’enfades, com imagines temps millors, com records temps passats. Què te’n riguis de tu mateix i de tota sa teva pel·lícula. Potser si ho observa’m ja no ens hi aferram tant. Ja no perseguim tants fantasmes o els seguim perseguint però aquesta vegada nosaltres estem allà com a observadors de tota aquesta persecució. Ja no ens enfadam tant o ens enfadam però a la vegada ens podem riure des nostre propi enfadament o de sa nostra pròpia por. Jo vos convid a que ens observem.  Ens descobriguem. I també, ens en riguem. Potser es confinament, no és tan avorrit.  Potser així pots aturar aquesta recerca constant d'estímuls a fora. Aquesta recerca de pel·lícules, sèries, jocs, xarxes socials, entreteniments, classes de ioga, videocridades, videojocs, noves receptes... Què cerques? De què estàs fugint? Entra cap a dins i observa. Potser sa millor ajuda que podem oferir a n’el món en aquest moment és deixar d’evitar aquest mirada cap a dins. Potser així, tot acaba abans. Potser tot, anava d’això. Oblideu-ho, només dic beneitures.

#català#meditación

Vos diuen res aquests conceptes? Ens bombardegen constantment amb ells. Com si d’una segona època new age es tractés. Crec que hi hauria d’haver una manera senzilla d’explicar-los tots perquè al final uns i altres són cosins germans. Ho intentaré però si no ho aconsegueixo potser és perquè no els entenc suficientment bé. També vos avís abans de començar, això és una interpretació lliure en base a com jo els entenc i visc. <rough-notation showOnLoad type="highlight" color="yellow" strokeWidth= "3" animationDuration = "500" ><span>Sofriment.</span></rough-notation> Sofrim perquè no entenem sa vida. Si hi ha sofriment és perquè hi ha ignorància. Aquesta ignorància és molt extensa i cada una ha de descobrir fins a on arriba sa seva. Sempre que sofreixes fes-te aquesta pregunta: Què és el que no estic entenent?  Dolor i sofriment no són el mateix, el seu origen és diferent. Es dolor no prové de sa ment i es sofriment sí per tant es dolor és d’una qualitat i duració substancialment diferent.  Sa intenció de sa ment no és causar sofriment, però sa seva constant activitat n’acaba causant. Per què?  Perquè vol tenir es control de tot el que ens va passant, vol respostes a infinitud de problemes que encara no han passat i crea problemes que només existeixen i existiran dins ella. Tots aquests problemes que crea tenen un nexe d’unió: Sa por. A sa soledat, a sofrir, a sa mort, a no saber, a que pensaran de mi, a ser rebutjat, a no ser suficient... Sa ment crea problemes perquè essencialment té por i se sent constantment amenaçada.  A més de tot això, sa ment té una tendència molt gran a creure que sap el que seria millor i pitjor per a nosaltres. És a dir, decideix si això que està passant o imagina que passarà serà bo o no serà bo per sa nostra vida. Sa realitat és que ni ella, ni ningú sap què és el que serà millor per a nosaltres. Bàsicament perquè el que serà millor per a nosaltres és el que ens està passant en aquest moment i no qualsevol altra cosa que sa nostra ment pugui imaginar o desitjar.  Es sofriment és sa distància que hi ha entre el que està passant i el que sa nostra ment creu que hauria d’estar passant.  <rough-notation showOnLoad type="highlight" color="yellow" strokeWidth= "3" animationDuration = "500" ><span>Sa vida.</span></rough-notation> Sa vida és tot el que vivim. I tot el que ens passa no és intrínsecament bo ni dolent. Sa vida no entén de judicis. Que neixi una flor no és bo i se cremi un bosc no és dolent. Són coses que passen. Som nosaltres, els humans, que tenim una ment que vol opinar i jutjar tots els aconteixements i comença a posar-li etiquetes a ses situacions com a bones o dolentes respecte a nosaltres i al nostre benestar. Per tant tenim una ment que creu que sap el que serà millor i pitjor per a nosaltres i comença a jutjar ses diferents coses que ens van passant a sa nostra vida. Sabem que aquestes coses no poden ser jutjades perquè no tenen sa qualitat de ser bones o dolentes. Per tant, aquestes judicis que emet sa nostra ment estaran sempre equivocats i seran sa majoria de vegades problemàtics. <rough-notation showOnLoad type="highlight" color="yellow" strokeWidth= "3" animationDuration = "500" ><span>Pensaments.</span></rough-notation> Sa ment se comunica amb nosaltres a través dels pensaments. Tampoc són intrínsecament bons o dolents, simplement són pensaments, apareixen no sabem d’on ni perquè i desapareixen si decidim no fer-lis cas. Aquests pensaments que constantment ens informen d’events, judicis, opinions o el que sigui estan formats per paraules. És a dir, sa ment se comunica amb nosaltres a través des llenguatge. Si ho analitzam bé, el que fa sa ment és crear un pensament per comunicar-se amb un altra part de sa mateixa ment, una part que denominarem “ego”. Ses paraules ens aporten una manera molt senzilla per saber si esteim a sa ment o a sa consciència. Sempre que hi ha paraules dins es cap, hi ha ment, en canvi sempre que hi ha silenci, hi ha consciència. Aquests pensaments tenen unes conseqüències. Per què? Perquè sa teva ment no distingeix si això que estàs pensant està passant a sa vida real o només està sent pensat. Això és molt important. Aquests pensaments crearan unes emocions, emocions que afectaran a n’es teu estat d’ànim. Depenent de si aquests pensament són jutjats com a negatius per sa ment crearan emocions més tristes i si són jutjats com a positius, crearan emocions alegres. No hi ha unes emocions més bones i d’altres més dolentes, el que passa és que a nosaltres ens agraden més ses alegres que ses tristes. Sa conclusió de tot això és que es nostre estat d’ànim dependrà en gran part d’uns pensaments que estan jutjant diferents aconteixements de sa vida: reals o imaginaris.  Per tant tenim 2 problemes: Sa nostra ment jutja coses que no són intrínsecament jutjables com a bones o dolentes i a més ho fa compulsivament sense cap criteri sobre si aquest fet és real o imaginari. <rough-notation showOnLoad type="highlight" color="yellow" strokeWidth= "3" animationDuration = "500" ><span>Meditació i consciència.</span></rough-notation> Sa meditació ens diu. Aquests pensaments són núvols. Tu ets el cel que hi ha darrera aquests núvols. Tu ets sa consciència que hi ha darrera els pensaments. Si tu et dediques a observar aquests pensaments, com una consciència testimoni (com el cel), i no t’identifiques amb ells (núvols) passaran i desapareixeran. Si et concentres en quelcom estable, per exemple sa respiració podràs observar sa diferència entre el que és estable i permanent (respiració) i el que no (pensaments). Com més amic et fas d’aquesta consciència testimoni (el cel) amb més facilitat podràs ignorar aquests pensaments (núvols).  Sa consciència és nua, està allà, és el que hi ha de permanent en tu. No es tenyeix del color de ses emocions que tu vas tenint (sa teva consciència mai està trista, ni alegre, ni se sent culpable, sa consciència només és) i en teoria, seguirà inclús després de que el teu cos mori (aquí no entraré…). Dins sa consciència no hi ha separació. Això vol dir que sa teva consciència i sa meva consciència no són dues consciències diferentes, són sa mateixa. A n’es nivell de consciència tu i jo som es mateix. Tu, jo i tot el que hi ha dins aquest món. Si tots som un, quan t’enfades amb una altra persona en realitat a un nivell de consciència t’estàs enfadant amb tu mateix i quan perdones a un altra en realitat també t’estàs perdonant a tu. És interessant veure el món així.  Sa finalitat de sa meditació no és que no apareguin pensaments, això seria com demanar-li a un pulmó que no respiri, sa ment crea pensaments i els seguirà creant. S’idea és que cada vegada sigui més fàcil ignorar-los i per tant cada vegada sigui més difícil que t’identifiquis amb ells (si no t’identifiques amb ells no tindran força per crear emocions i per tant, afectar es teu estat d’ànim o crear més pensaments i entrar dins un bucle de pensaments i pensaments sobre un mateix tema).  Sa conclusió de tot l’anterior és aquesta: Tu no ets els teus pensaments, tu ets sa consciència que observa aquests pensaments.  Per què?  Perquè tu ets el que és permanent. Tu ets el cel. Sa meditació només és una eina com qualsevol altra per ajudar-te a veure això. Si tu ets capaç de no identificar-te amb els teus pensaments, de veure’ls amb distància i ignorar-los a voluntat, no necessites per res aquesta tècnica.  Amb ses tècniques sempre passa el mateix, es perverteixen. Què Buda s’il·luminés meditant amb ses cames en posició de loto davall un arbre de Bodhi, no vol dir que tothom hagi de fer això per arribar on va arribar ell. Medita en sa posició que vulguis, o no meditis, encén 32 encensos i posa mantres hindús cantats per nens orfes de Boddirapha o medita en silenci, fes-ho 33 minuts o 4, ves a un retir de 21 dies o quede’t a ca teva assegut a n’es sofà, tot això no té importància.  Repetesc meditar és una tècnica. A alguna gent li és útil i a d’altra no li serveix per res. S’objectiu de sa tècnica és lo important i aquest és observar es teus pensaments. Si pots aconseguir això amb una altra tècnica o sense cap tècnica també està perfecte. El més important de tot és que t’acompanyi durant tot es dia, tots es dies de s’any. Que tota sa teva vida sigui una meditació perquè en tot moment estàs en observació i en tot moment intentes no identificar-te amb el que xerra es teu cap. Si només medites 20 minuts per contar-li a n’es teus amics que ara medites cada dia i després t’oblides fins l’endemà, poc camí avançarem. <rough-notation showOnLoad type="highlight" color="yellow" strokeWidth= "3" animationDuration = "500" ><span>Present, passat i futur.</span></rough-notation> Es passat i es futur només existeixen dins sa teva ment. Tot sempre passa a n’es present. Si tens un record d’un temps anterior a ara, el que hi ha ets tu a n’aquest moment present tinguent pensaments sobre un temps anterior. Agafes records i els portes a n’es teu temps present a través de sa ment. Es procés funciona així: Abans d’ahir algú et va insultar i tu per exemple ho vares viure com una humiliació. Imagine’m que el recordes ara, avui mateix. Quan tens aquest record és ara i ara és quan sents a n’es teu cos una sensació de tristesa o potser de ràbia. Sents s’emoció ara mateix, a pesar que aquests fets varen succeir fa dos dies (recorda es teu cos no sap si el que estàs pensant és real o no). Dins sa teva ment crees es temps i dius: “això va passar fa dos dies”. Però al final és ara que ho tornes a viure. Perquè és ara que ho tornes a recordar. Conclusió: Al recordar es passat tornés a dur-lo a n’es present i tornes a reviure uns fets en base a uns records. Aquests records crearan unes emocions I per art de màgia tornaràs a sentir emocions sobre uns fets d’abans d’ahir. Ara no hi havia cap problema estaves tranquil però n’acaba d'aparèixer un perquè has recordat una situació que vares jutjar com a humiliant per a tu.  Això passa amb es passat i també amb es futur. Si imagines una situació que potser passarà d’aquí 3 dies, aquesta situació l’imagines ara i és ara que sents s’emoció que aquest pensament crea, ja sigui trista o alegre. Aquesta situació, tal com tu l’has imaginada, t’assegur que no passarà mai, potser serà semblant o potser no passarà en absolut però igual al teu pensament, segur que no serà. Per tant aquest pensament ha estat en gran part inútil per a tu, el que passa és que aquesta emoció que has viscut imaginant-la ja l’estàs sentint. Si era una situació dolenta, has creat una emoció que t’ha causat sofriment innecessari i si era una situació positiva, has creat una alegria (una emoció positiva) que tendrà un preu. Aquest preu se diu expectativa. Aquesta expectativa sobre sa situació imaginada quan finalment arribi t’haurà de decebre (mai serà com imaginaves, habitualment serà pitjor) i aquesta decepció també te crearà sofriment. Si es passat no existeix i es futur tampoc, l’únic que hi ha és un etern present. D’aquí s’expressió que està tan de moda: “Has de viure a n’es present”. Es teu cos sempre està a n’es present és inevitable perquè no hi ha altra opció. Es problema és sa teva ment que per sa seva pròpia construcció farà tot el contrari i sempre estarà a n’es futur o a n’es passat.   Tenim un cos que està a n’es present, una consciència que també hi està (aquí no entraré però possiblement podríem entendre que sa consciència està a un lloc o no hi ha ni temps, ni espai) i hi ha una ment que sempre està anant i venint.  Per tant, “has de viure a n’es present” significa has de viure a n’es cos i a sa consciència. Tot el que no sigui viure aquí, tot el que sigui sentir paraules dins es teu cap és viure a sa ment i això és problemàtic per tot el que hem dit abans. I com se fa per estar a n’es present? Observant el que és permanent en tu. Per exemple sa teva respiració, els teus sentits o sa consciència que està allà observant els teus pensaments. I sobretot, adonant-te cada vegada que NO estàs a n’es present. Com ho fas per adonar-te que no hi estàs? Observant sa teva ment i el que va fent. Com aprens a observar sa teva ment? Fent-te molt amic de sa teva consciència testimoni -recordau el cel que observa els núvols- i això ja hem dit com es feia.  Servirà per res tot això que he escrit? No, perquè el més important per a produir un canvi és sa serietat de sa persona que llegeix. I a sa serietat només arribes quan ja estàs totalment fart de viure davall es control de sa seva ment, quan ja no te queda altra sortida que mirar a veure que passa, quan ja t’has cansat de sofrir.  Estàs aquí o no?