Avui volia fer dues reflexions sobre el que està passant, sobre aquests temps tan estranys que ens ha tocat viure. Veurem com envellirà aquest article. Com s'aniran desenvolupant els aconteixement però el que ara pens és:
No ho sé. No sé si això que està passant és bo o és dolent. No sé si quan acabi sa quarantena hauré perdut sa feina o no. O si perdre aquesta feina serà bo o dolent. No sé quan acabarà aquest confinament. Què acabi en dues setmanes és bo i que acabi en dos mesos és dolent? Patir aquesta malaltia o inclús si morir-se d’ella és bo o és dolent? No ho sé, no sé res.
Davant tota aquesta ignorància sa ment pensa hipòtesis, jutja aquestes hipòtesis, imagina escenaris intentant controlar una situació que no pot ser controlada. Mira tots es telenotícies i xerra amb tothom d’aquest mateix tema, pensant que amb més informació apareixeran més i millors pensaments i així potser, podrà entendre el que passa o controlar el que passarà. Com que fracassa una vegada i una altra darrere aquesta il·lusió de control, apareix sa “por”.
Por de què passarà, de no saber, de perdre el que tenc, en general por de tot el que és desconegut. S’emoció “por” crea més pensaments que a la vegada creen més por. Aquest cercle viciós és mentalment problemàtic i no ajuda al nostre sistema immunològic.
Com sortir-ne?
Propòs observar aquesta ignorància. No com quelcom perillós sinó com quelcom a experimentar, quelcom nou, amb curiositat. Com som jo, no sabent. Com visc sa meva vida sense s’il·lusió de pensar que tenc sa situació controlada. Potser dins aquesta ignorància hi ha un univers de possibilitats. Explorem-les moment a moment. Ara estic bé o no? Estic trist o alegre? Sent por a perdre sa feina? M’agrada estar tancat dins ca meva? Què faré quan acabi tot això? Me deix travessar per totes aquestes preguntes, per tota aquesta ignorància, per tot aquest buit i seguesc allà. Estic allà, surti el que surti. Sense cercar cap resposta. Ho observ.
I si acceptam que no sabem res? I si no intentam controlar aquest “no saber”? I si quan ens hi rendim trobam quelcom semblant a tranquil·litat? No seria preciós aquest descobriment? Som ignorant, no sé res de sa vida, no sé on me durà, no sé per què està passant tot això però deix de barallar-me amb quelcom immensament més gran que jo. I allà, dins aquella rendició, descans.
Aquests dies ens encanta fer plans, imaginar un futur on farem mil coses. “Ja veureu quan acabi sa quarantena”, faré tantes coses... I a més, valoraré de bon de veres aquestes coses, no com abans que les feia sense valorar-les, donant-les per suposades.
“Ja veureu quan acabi sa quarantena” com a mantra.
Aquest pensament ens fa sentir alegres perquè ens sentim bé imaginant una alegria futura.
Pot ser interessant analitzar aquest mecanisme mental.
Aquest pensament imagina un futur on feim o vivim quelcom que sa nostra ment considera que ens donarà felicitat. Per aconseguir saber què és el que ens farà sentir bé, sa ment agafa s’arxiu de ses nostres experiències passades que ens han fet sentir feliç i decideix triar-ne una i copiar-la. En lloc de recordar-la, la projecta a un temps futur on nosaltres la farem i ens sentirem feliços. Imagina’m aquesta situació i sentim quelcom semblant a felicitat.
Aquest mecanisme té 2 problemes:
Primer: Aquest pensament no té res semblant a realitat. No sabem si això passarà, no sabem si quan passi això ens farà sentir bé i tampoc sabem si sa nostra felicitat futura tendrà res a veure amb sa nostra felicitat passada.
Segon: I més important, aquest pensament ens allunya d’es moment present on estam. Ens allunya de s’únic lloc on podem trobar sa vertadera pau. A s’únic moment que existeix; aquest on estàs ara.
Sé que és complicat. Ho sé. Però aquests dies, vos convid a observar tots aquests mecanismes. Observem quina és sa dansa que ballen es nostres pensaments dins sa nostra ment. Quan apareixen, cap a on ens duen, com ens hi aferram, quines emocions ens desperten i com ens fan sentir aquestes emocions. Què observis sa teva pròpia dansa. I que l’observis amb una rialla a sa boca. Què te’n riguis de com te poses nerviós per això o per allò, com t’ofens, com t’enfades, com imagines temps millors, com records temps passats. Què te’n riguis de tu mateix i de tota sa teva pel·lícula.
Potser si ho observa’m ja no ens hi aferram tant. Ja no perseguim tants fantasmes o els seguim perseguint però aquesta vegada nosaltres estem allà com a observadors de tota aquesta persecució. Ja no ens enfadam tant o ens enfadam però a la vegada ens podem riure des nostre propi enfadament o de sa nostra pròpia por.
Jo vos convid a que ens observem.
Ens descobriguem.
I també, ens en riguem.
Potser es confinament, no és tan avorrit.
Potser així pots aturar aquesta recerca constant d'estímuls a fora. Aquesta recerca de pel·lícules, sèries, jocs, xarxes socials, entreteniments, classes de ioga, videocridades, videojocs, noves receptes...
Què cerques? De què estàs fugint?
Entra cap a dins i observa.
Potser sa millor ajuda que podem oferir a n’el món en aquest moment és deixar d’evitar aquest mirada cap a dins.
Potser així, tot acaba abans.
Potser tot, anava d’això.
Oblideu-ho, només dic beneitures.