– Què passa Joan? No dius res avui.
– No ho sé Padrí. Fa uns dies que estic trist o enfadat o ses dues coses a la vegada. És que...
– Atura un moment. No segueixis. Avui provarem una cosa, no me contis perquè estàs trist i enfadat. No me diguis quina és sa causa des teu sofriment. No és tan important. Avui serà un cosa i demà serà una altra. El que és important és que sofreixes.
– Però sense saber és motiu des meu sofriment com pots ajudar-me.
– Rei meu, jo no puc ajudar-te amb motiu, ni sense.
– Idò padrí? Té volia contar que no estic bé per trobar consol, que m’escoltis i me donis consell.
– Sí, t’entenc, però si jo faig això que tu vols, avui sortiràs d’aquí sentint-te una mica millor o inclús molt millor. Però d’aquí tres dies serà un amic que té farà això o allò, o serà es teu “mestre”, un polític o qualsevol altra i tornaràs a estar igual. Tornaràs a venir trist o enfadat o ses dues coses a la vegada.
– Què me proposes Padrí?
– Avui no mirarem sa causa des teu sofriment, mirarem es subjecte d’aquest sofriment, és a dir, tu. Jo té propòs que te demanis aquesta pregunta: Qui és que està sofrint? Fet sa pregunta a tu mateix. Qui sofreix?
– Jo sofresc.
– Qui o què és “jo”?
– Jo som jo, en Joan.
– Aquesta pregunta no se pot respondre tan ràpidament. Hi ha gent que se pot passar tota una vida demanant-se aquesta mateixa pregunta i no trobar sa resposta. Tu no ets en Joan perquè si te canviessis es nom no deixaries de ser tu.
– Bé idò som aquest cos que tens a davant que conté un intel·lecte que té pensaments i també conté una identitat amb records, somnis, emocions. Una identitat amb consciència d’ella mateixa.
(Això no és el que va dir en Joan aquell migdia, ell va seguir dient que era en Joan, que era és fill de n’Antònia i en Pep i després va començar a dir quan havia nascut i totes ses coses que tenia. Se sentia “ell” a partir de sa relació amb els altres. Familiars, amics i també els objectes dels quals tenia possessió conformaven sa seva identitat. Però suposarem que va dir això que he escrit amb un propòsit didàctic. Aquesta seria una bona resposta i potser, si li hagués demanat uns anys després, seria sa resposta que hagués donat).
– Ara podem començar a xerrar. És a dir, aquesta identitat, aquest intel·lecte que està dins un cos, aquesta consciència de tu mateix, això és el que penses que ets. Per tant si penses que ets això, aquí és on situaríem es teu sofriment. Tu ets aquesta identitat que sofreix.
– Exacte.
– Doncs, clar, ara ho entenc tot! Si tu te penses que ets això que m’acabes de dir que ets, és ben normal que sofreixis.
Es padrí va començar a riure. Era un riure que sortia de ses profunditats més atàviques de sa seva ànima. A pesar que xerraven de sofriment i que veia molt clarament tot el que li esperava al seu nét, reia. Reia perquè estava a un lloc, a un moment de sa seva vida, on comences a veure amb claredat, inclús experimentar físicament, que no és necessari prendre-se sa vida tan seriosament. Que tota sa vida és més joc que història, més comèdia que drama, més pel·lícula que realitat.
Ara que s’acostava sa seva mort, a sa tardor de sa vida, començava a entendre-la de bon de veres. I amb s’enteniment venien també ses rialles. Inclús quan veia que el seu nét no s’enterava de res i que encara que ell s’esforcés molt, i ho feia, seria difícil escurçar-li massa dies d’aprenentatge. Al final, ell havia tardat més de setanta anys per començar-ho a entendre, no podia demanar miracles a un al·lot de vint anys.
– Padrí! no t’en riguis de jo! Què és el que has entès? Per què sofresc?
– Tu Joan sofreixes perquè t’has pres seriosament a tu mateix. T’has cregut que eres el que no ets. I això que t’has cregut que ets, és una cosa molt petita que té molta por, que se sent molt culpable, que sempre està a sa defensiva, que se pensa que ses coses han d’anar d’una determinada manera i que si no hi van s’enfada amb el món. Que s’ofèn per tot i que se pren ses coses personalment, que sempre se sent atacat. T’has cregut que ets es teu “ego”, rei meu.
– Però jo sofresc!
– No, tu no sofreixes, dins teu hi ha sofriment, que és molt diferent. Tu pots posar distància entre tu i sa teva identitat que sofreix. Tu pots observar-la. Ara te torn a demanar, qui ets tu?
– No ho sé Padrí.
Es padrí va fer una pausa. Sabia que era una pregunta que havia de contestar per ell mateix, no podia dir-li. O ho veus o no ho veus i si no ho veus ho has d’acabar veient per tu mateix. Quasi res del que li estava dient ara mateix li serviria a n’en Joan a curt termini, es padrí ho sabia. Aquestes paraules tenen vida pròpia i despertarien a n’es moment que sa vida considerés. Encara era massa prest. Ara les entenia intel·lectualment però fins que no pogués experimentar-les, fins que no fossin part d’ell, és com si no els hi hagués traspassat.
Finalment, en Joan va aixecar es cap convençut amb espires d’emoció als ulls i aixecant sa veu li va contestar:
– Som allò que pot veure com hi ha sofriment a dins jo!
– Uep! Ara ens hi començam a acostar. No vull dir que aquesta sigui sa resposta correcta, arribar a sa resposta vertadera és una mica més complicat però és un bon començament. Ara pots separar-te una mica des sofriment, pots no identificar-te amb ell i a n’aquesta distància poden començar a passar coses. Dins teu hi ha sofriment però no ets tu qui sofreix. Tu no ets això que te penses que ets.
– Idò qui som padrí?
– Això ho has de descobrir tu. Però quede’t amb això: tu no pots sofrir i si estàs sofrint és que t’has identificat amb quelcom que no ets.
– Tot això serveix padrí? Canviarà ses coses? Me farà sentir millor?
– M’ho hauràs de dir tu. És major obstacle que tenim per arribar a descobrir-ho és sa darrera pregunta que m’has fet.
– Per què?
– Perquè aquest voler sentir-te millor és sa teva ment que vol fugir des sofriment. Que pensa, cerca i imagina mil maneres d’escapar. Però no entén que ella mai podrà solucionar-ho i si ho soluciona avui haurà creat un problema per demà què requerirà una nova solució. És una història que no acaba mai.
– Idò com ho podem solucionar?
– Entenent sa veritat, destriant el que és veritat del que és mentida. És mentida que tu sofreixis. Aquesta és sa primera mentida que has d’investigar. Segona, tu no ets es teu sofriment. I a poc a poc, aniràs desfent s’embull. Però has de saber una cosa Joan, aquestes preguntes només les podràs respondre tu.
– Tu no m’ajudaràs Padrí?
– T’ajudaré a veure que no puc ajudar-te, que tots esteim sols a n’aquesta recerca. Així ja guanyaràs molt de temps, perquè així no perdràs temps cercant sa resposta on no és.
– On no és Padrí?
– A fora.
Es padrí el va mirar amb una mitja rialla. Acotant és cap per poder mirar-lo per sobre de ses ulleres que tenia un poc caigudes. En Joan va riure amb complicitat. Ja no eren tan joves com abans, ni un, ni s’altra. Quasi seixanta anys els separaven. Tota una vida. Es padrí sentia aquest traspàs d’experiència com sa culminació de sa seva existència, es nét no sabia res de tot això, no ho vivia com res tan important. Li agradava escoltar és seu padrí i l’escoltava amb passió. El que no sabia encara, era s’importància que tindrien per a ell totes aquestes converses. A vegades, només una de ses dues parts que xerra ho entén, però tanmateix no pot dir-li a s’altra, en aquell moment, no està preparada per entendre-ho.
I així seguiren, xerrant i conversant un dimecres de cada setmana, quan en Joan anava a dinar a ca’s padrí. Un dinar que tenia més de litúrgic i de totèmic que tots els rituals amb encens, espelmes i budes de ceràmica als que, anys més tard, en Joan se faria un habitual. Un ritual on a poc a poc, conversa a conversa, es padrí s’acomiadavada de sa vida i li traspassava al seu nét, el que havia après d’ella.