Ell li va dir que tot aniria bé, per descomptat no ho sabia, però li va dir tan convençut que ella ho va voler creure. En Sebastià se va girar i va pujar a sa part de darrere de sa camioneta. La va mirar per darrera vegada amb una mitja rialla mentre encenia un cigarro i a poc a poc sa camioneta va començar a allunyar-se. Ella deia adéu amb llàgrimes a n‘es ulls. Ell només la mirava i fumava. Estava assustat. Era gener de 1937 i partia cap a sa guerra.
Na Catalina se va eixugar ses llàgrimes i va començar a caminar cap a casa seva. En arribar va entrar dins sa cuina i se va trobar sa mare.
–Ja ha partit en Sebastià?–li va demanar.
–Sí, ha partit.
–Com estava?
–Pareixia tranquil.
Sa mare se va girar i va seguir fent es dinar. No era una dona que xerrés dels problemes. Es com si al xerrar d’ells els fes reals. Ningú vol problemes reals.
Na Catalina va partir cap a sa seva habitació i va tancar sa porta. Tot anirà bé se deia per dins. Tot anirà bé. Tot anirà bé.
S’havien de casar, però sa guerra havia ajornat aquests plans. Primer havien de fer es mobles de sa nova casa. En Sebastià era fuster i els faria ell mateix. Encara no havia ni començat. Sense mobles no hi havia casa i sense casa no hi havia boda. Ho sabien els dos. Ara havien d’afegir una altra condicionant: sa guerra.
Na Catalina té trenta anys i es nòvio a sa guerra.
En n’aquell moment, 1937, ella no ho sap encara però viurà fins passats els cent tres anys. Tampoc ho sap encara, però el seu nòvio, en Sebastià, tornarà de sa guerra a punt per continuar on ho havien deixat. Farà es mobles, acabarà sa casa i se casaran. Quan ella tingui prop de trenta-cinc anys tendran un primer i únic fill i li diran Sebastià. Viuran un matrimoni feliç i una bona vida. Hi seran a temps de tot.
A l’any 1937 ella no en sap res de tot això. Ella té dubtes i pors. Sobretot pors. Sa guerra és sa guerra. Incertesa, mort. Ho dic pel que he vist a ses pel·lícules o he llegit en llibres. Jo de guerra, no en sé res. Absolutament res. De guerra només en saben els que les han viscudes. Es meu padrí en sap de guerra, sa meva padrina també.
No sé per què vos he contat aquesta història. Ah sí! Ja m’enrecord. Jo vos volia xerrar des sofriment, des problemes, des maldecaps que duim a damunt. Tenc s’impressió que s’ésser humà li ha agafat plaer a n’això de carregar algun maldecap.
Com si tinguessin espai per a deu unitats de problemes. A èpoques on tens problemes amb sa parella aquesta ocuparà sis unitats, un amic amb qui t’has barallat dues i ses altres dues perquè vas curt de diners. A altres èpoques aquestes unitats es distribuiran diferents i si per exemple passa quelcom molt greu, com una malaltia o una guerra, aquesta causa representarà ella tota sola ses deu unitats de preocupació de sa teva vida.
Això ho dic, per què a vegades no tenim problemes per deu unitats. I el que feim és: o bé cream problemes nous o convertim problemes petits en problemes més grans que ens ocupin més espai.
No sé perquè ho feim. És molt trist haver de complicar-nos s’existència, una existència que sabem finita, en deu unitats constants de problemes. Crec que seria interessant començar a posar atenció en tot això. Intentar trobar sa mida real dels assumptes que ens anam trobant al llarg de sa vida. Convertir-nos en bons mesuradors dels nostres propis problemes. Si és un gran problema que ocupi un gran lloc, si és un petit problema que ocupi un lloc petit. També pot ser interessant començar a observar quin plaer és aquest que trobam al sofriment, a sa recerca d’atenció, al victimisme. Perquè omplim ses deu unitats de problemes quan només en tenim per sis o per quatre.
_______
Ara, dies després d’haver escrit aquesta història, la repassava i pensava a veure com la podria acabar. Sa veritat és que crec que el que he escrit és una obvietat i que pugui ser veritat o que tots ho sapiguem no suposarà cap canvi a qui la llegeixi. És a dir, tu i jo sabem que llegir-la no t’ha aportat res, que en deu minuts no t’enrecordaràs d’ella. Possiblement haver-la escrit tampoc m’ho hagi aportat a mi. Produir canvis és significativament més complex del que pareix a simple vista. Jo et dic: “Hem d’intentar trobar sa mida real dels assumptes que ens anam trobant al llarg de sa vida” però, ho farem a n’això? És possible? En sabrem? Ho veurem?
Que va!
No sé com fer-ho per escriure quelcom que alleugereixi una mica es nostre caminar per sa vida.
Per altra banda, a vegades succeeixen miracles, a vegades entenem coses i tot resulta més lleuger, però crec que aquests miracles tenen molt més d’atzarós que d’intencional. Estem molt més en mans de sa vida del que podem arribar a imaginar. A vegades pens que nosaltres som sa vida mateixa defensant-se, sorprenent-se, descobrint-se moment a moment. Els canvis se produeixen a sa vida i nosaltres en som els afectats com a part d’ella. En cap moment, depenen de nosaltres. Jo havia d’escriure aquest text, tu l’havies de llegir. Això volia sa vida i això ha succeït. Res depèn de nosaltres, ni del que ha passat, ni del que passarà.
Si sempre carregues deu unitats de problemes, carrega’ls. Això és el que vol sa vida.