23 de gener. Quatre tocades del matí, ulls ben oberts. Na Mar se gira i encén es llum de sa tauleta, s’incorpora i se seu a n’es cantó des llit mirant a terra. Segons després s’aixeca i se vesteix. Abans de sortir de s’habitació mira en Carlos, que dorm donant-li s’esquena. Pensa en com són de diferents els seus ritmes i després surt des dormitori. Se mira a n’es mirall de s’entrada: malles negres, jaqueta negre i gorra negra. Vaig vestida de lladre, pensa. Surt a fora i comença a caminar carrer amunt. No hi ha una ànima. El que està fent és il·legal i ho sap, per això camina amb mil ulls.
Estem a l’any 2023 i sa gent no pot estar a n’es carrer entre les deu des vespre i les sis del matí. Sa pandèmia mundial de la Covid pareix que no ha fet cas de ses nombroses vacunes que han sortit a n’es carrer. Sa mutació des virus és més ràpida que s’avanç científic i seguim endavant i enrere depenent del nombre de casos.
Na Mar abans caminava per ses principals avingudes de sa ciutat però ja fa mesos que només trepitja els carrerons des centre evitant es temuts cotxes COVID. Aquests vehicles varen aparèixer a principis de 2022. Es govern va concloure que amb es pas de temps ses mesures que imposaven cada vegada tenien menys eficàcia, els diferents cossos policials estaven sobrepassats i no podien atendre tants d’incompliments. Darrere aquest argument va aparèixer un nou cos de seguretat: “sa policia ciutadana”. Que no us engani el nom, era una policia cruenta. En pocs mesos ja eren temuts per tota sa ciutadania. Ses ordres de dalt eren clares: no demanar explicacions i no acceptar excuses. Sa conversa amb ells era sempre innecessària. Pareixien màquines, perfectes en execució i lliures de tota emoció. Els creuaven de pobles perquè no tinguessin lligams amb cap ciutadà, per tant a Manacor tots eren de Palma i voltants i a Palma tots eren de sa part forana. Se deia que a s’entrenament els havien inoculat un químic per inhibir s’empatia amb so ciutadà, que si els miraves a n’es ulls podies arribar a destriar quelcom d’estrany a n’aquella persona. Encara que això, només eren rumors.
Na Mar seguia caminant. Ja havia creuat es carrer Barracar quan va veure un llum sospitós a n’es carrer perpendicular on estava. Es va aturar a l’instant, un poc abans d’arribar a n’es cap de cantó i va ficar-se a dins un portal. Es cor se li va començar a accelerar. Es llum s’anava acostant on ella era, com més a prop estava més clarament se veia que era un llum groc de cotxe Covid.
–Merda– va pensar.
Es va quedar immòbil amb els ulls oberts. Es cotxe va returar a s’encreuament. Na Mar no respirava, però havia recuperat sa serenor; estava preparada per fer el que fos necessari per a què no l’agafassin. Es cotxe no va acabar d’aturar-se i va seguir. Va tornar a respirar i a poc a poc va sortir de dins es portal.
Va fer un repàs de ses conseqüències que tindria si l’agafaven. Això seria una infracció de grau quatre: incompliment des toc de queda. Publicarien a ses xarxes socials sa seva foto, nom i llinatges i s’empresa on treballava per tal d’alertar a sa resta de sa població. L’agafarien i se l’endurien cap a sa quarantena obligatòria que li imposarien durant deu dies a unes instal·lacions que havien habilitat a s’antiga residència de sa tercera edat. Feia temps que ses quarantenes no es podien passar a casa; eren massa fàcils d’incomplir. No estaria formalment detinguda, però a efectes pràctics era un règim administratiu on et trobaves indefens. Ses mesures s’havien estipulat de tal forma que imposaven una mesura de privació de llibertat davall el paraigües d’una mesura sanitària i per tant, no tenies dret a l’habeas corpus. Per mantenir ses formes podies presentar un recurs davant sa pròpia administració que t’havia imposat sa mesura, però fins el dia que resolien (quasi sempre desfavorablement) no podies fer res. Quan això succeïa, feia temps que havia acabat es confinament obligatori i tornaves a ser “lliure”.
A part d’aquestes dues mesures: una d’escarni públic i una altra de privació de llibertat, també hi havia una multa dinerària i una pèrdua de punts a n’es nou carnet “Ciutadà responsable”. Aquest carnet el necessitaves per accedir a qualsevol activitat lúdica, cultural, esportiva i sobretot per accedir a una feina. Havien començat demanant un carnet amb un mínim de vuit punts, però els darrers mesos era quasi impossible aconseguir una feina si no presentaves un carnet impecable amb tots els deu punts. Si agafaven na Mar perdria quatre punts que tardaria mesos (et regalen un punt al mes si no tens cap nou incident) en tornar a recuperar.
Va creuar es cap de cantó de carrer des Sol i va seguir caminant cap a n’es centre.
No feia dos minuts d’aquest incident quan va sentir un renou de motor que accelerava tot seguit d’unes rodes de cotxe que xisclaven. Eren ells i l’havien vista. Aquesta vegada venien amb els llums apagats.
–Merda! Com pot ser? Fa mesos que no duc es mòbil a damunt quan surt al matí, pensava per dins (se deia que sa Policia ciutadana controlava els moviments de sa gent a través de s’app Covid que venia instal·lada per defecte a tots els mòbils).
En menys d’una dècima de segon va partir a córrer carrer amunt. Va girar en direcció contrària a n’es tràfic a n’es primer encreuament que va trobar. Cada vegada els tenia més a prop. Girava a dreta i esquerra a cada carreró que trobava com si fos una llebre que escapa d’un ca. Es cor estava a punt de sortir-li per sa boca. Tres cases més endavant d’on estava va veure un mur de marès.
–Aquesta és sa meva– va pensar. Es cotxe Covid encara no havia entrat dins aquell carrer i no la veurien botar.
Va pujar es mur d’un bot i se va tirar sense saber que hi hauria darrere. Va caure damunt unes mates i va rodolar de qualsevol manera fins que se va aturar devora uns cartons. Se va quedar paralitzada. Respirava amb desesperació com si tot s’aire del món no li bastés per omplir els seus dos pulmons.
Tot d’una va sentir passar es cotxe Covid. No es va bategar.
Es cotxe va passar un parell de vegades més per aquell carrer. L’estaven cercant, però no pareixia que tenguessin molta idea d’on podia ser.
Va començar a recuperar sa calma i a respirar amb normalitat. El pitjor havia passat. D’aquí poc serien les sis i sa gent començaria a sortir a n’es carrer.
Passades les set del matí va sortir de s’amagatall i va tornar caminant cap a casa seva.
Quan va entrar va veure en Carlos que ja s’havia aixecat i estava bevent es cafè a sa cuina.
–¿Dónde estabas Mar? Estaba preocupado. ¿Qué ha pasado?
Na Mar li va contar tot.
–Es que no lo entiendo Mar, no entiendo por qué tienes que salir a caminar cada mañana si sabes que está prohibido. ¿Te crees por encima de la ley?
–Otra vez Carlos, ¡coño! ¿Otra vez te lo tengo que explicar?
–Joder Mar, es que no lo entiendo. Mira lo que ha pasado hoy.
–Lo sé Carlos, te crees que no lo sé. ¿Qué culpa tengo yo que mis ritmos sean estos? ¿Acaso crees que el toque de queda es para evitar paseos de gente sola a las cinco de la mañana que no puede dormir? Esta norma es para evitar fiestas, no paseos. No pienso cumplirla. A las cinco no puedo salir, pero a las diez de la mañana que hay mucha más gente sí podría, ¿no?, vaya gilipollez.
A n’en Carlos no li cabia dins es cap que això fos tan important. Li havia regalat una bici estàtica perquè fes exercici a casa seva al matí, pensant que així deixaria de sortir, però no havia funcionat. Na Mar sortia igualment, s’ànsia de llibertat era més gran que sa por a ses conseqüències de s’incompliment. Aquell passeig matinal, encara que fos amb mil ulls i molt risc la feia sentir que encara era sa propietària des seu destí; que per moltes restriccions que li posessin ella encara era una persona que podia decidir incomplir-les i assumir ses conseqüències que aquest incompliment suposava. Això per ella ho era tot.
En Carlos li deia que ses mesures eren per salut pública no per caprici.
–¡Se muere gente Mar!
–Lo sé Carlos, pero te aseguro que no es por mis paseos matinales.
Davant cada argument racional de’n Carlos i havia un contraargument emocional de na Mar. Funcionaven amb codis molt diferents. I així i tot o més ben dit, gràcies a n’això, a n’el fons s’entenien i se descobrien dia a dia a través de sa mirada de s’altra.
–Mar, joder, ponte la mascarilla por lo menos.
–A las cuatro y media de la mañana no hay nadie en la calle Carlos, para que coño me voy a poner la mascarilla.
–¡Coño, coño, coño, todo el tiempo coño! Te pones imposible, contigo no se puede hablar! – va agafar es seu cafè i se’n va anar cap a sa sala d’estar.
Na Mar a dies li partia a darrere i a dies partia cap a sa dutxa. Aquesta discussió, sa mateixa o molt semblant, la tenien un o dos pics per mes.
I així ho feien venir bé. Discutien tranquils. Per què a n’el fons, només discuteixen tranquil·les aquelles persones que saben que per damunt de ses seves diferències hi ha un amor que ho pot sostenir. Quan ses dues persones saben que a ses discussions s’amor no està en joc, allà és quan se senten lliures per expressar el que realment senten.
I qui té raó? Na Mar o en Carlos? Ses autoritats que posen normes o es ciutadans que les incompleixen?
I què és tenir raó?
No és quelcom molt semblant a envair s’altra?
24 de gener. Quatre tretze del matí. Ulls ben oberts. Com cada dia.