Edat i saviesa, algunes vegades, van de sa mà. Jo no sé si és es pas de temps o sa vergonya però cada vegada se’m fa més complicat escriure textos a n’aquest, és nostre estimat blog. Així com van passant els mesos cada vegada que me sec a escriure em sent més ridícul. Tenc sa sensació, que sou vosaltres, els que m’hauríeu d’escriure a mi i no a l’inrevés. Cada vegada tenc menys coses a dir. Menys certeses. No ho visc com quelcom dramàtic. Quan rellegesc el que he escrit pens: Que atrevida és s’ignorància. I potser sí, és un poc atrevida, però també pens que si només poguéssim escriure certeses, es silenci seria molt difícil d’aguantar. No estem preparats per un silenci de certeses. Potser necessitam s’atreviment dels ignorants per poder arribar a algun lloc. Així que encara que me costi, seguiré escrivint i m’haureu de perdonar aquest atreviment. Algú ho ha de fer.
Si vos hi heu fixat, des del principi, venc repetint ses mateixes quatre coses. No hi ha gaire de nou. Però me pareix important repetir ses mateixes coses una vegada i una altra. A n'aquestes altures ja he entés que tot el que se'm pugui ocorrer, ja se li ha ocorregut a algú altra abans. Escriure és resignar-se a repetir. Però és important repetir ses coses perquè sa tendència natural és a oblidar-les. Perquè volem oblidar-les. I jo vos xerr de sa vida, des sofriment i de sa mort, una vegada i una altra, perquè sé que no en voleu xerrar. Algú ha de fer aquesta feina i jo la faig encanta’t. El què dius, t’ho dius. El què escric, m’ho escric. Perquè som és primer que s’oblida i som és primer que vol recordar. Oblidar-se i recordar. Anar per envant i després anar per enrere. Dir coses i fer ses contràries. Enganar-nos. Prometre coses que sabem que no complirem. Creure que sí, però saber que no. Aquestes són ses nostres contradiccions, però les estima’m perquè són nostres. Humans al cap i a la fi. Així som. Dies no ens aguantam ni a nosaltres mateixos i d’altres estima’m sa vida com si l'entenguéssim de bon de veres. Com si sabéssim que ses nostres petites misèries humanes, a n’el fons, no tenen gens d'importància.
Som un animal que vol entendre, però que no sap com. Que vol mirar amb atenció el perquè de sa seva existència, però que a la vegada li assusta el que pugui trobar. Que no sap, el que no sap. I que demà, el més segur, és que s’hagi oblidat del que volia ahir perquè sa por sempre guanya a sa curiositat.
S’existència, té molt de misteriós. I nosaltres, a n’el fons, tenim por de descobrir què és això que amaga.
I està bé que així sigui. Només som humans.